logo_mrg

 

 
dissabte 23 d'abril de 2016
Espai Alternatiu
Declaració de l’Espai Alternatiu al voltant del moment d’EUPV
per  Espai Alternatiu

(Debajo la versión en castellano)

Durant prou d’anys Espai Alternatiu ha participat a la seua manera en EUPV, mai hem volgut ser un corrent organitzat dins d’EUPV i menys una facció, no ens ha preocupat seleccionar recursos humans per fer llistes electorals i desplegar així, quotes i ramificacions de poder, ni menys fer pràctiques de nepotisme ni de sosteniment de vides laborals, allunyades de les capes populars i la classe treballadora; altres no poden dir el mateix. La realitat ha estat que, encara que una part de nosaltres no participàvem a EUPV, d’una forma o altra hi havia una col·laboració. Això ja no és possible, ara ha arribat el moment de deixar d’associar el nom d’Espai Alternatiu a EUPV, definitivament. L’Espai Alternatiu ha decidit abandonar EUPV.

Els darrers anys una Comissió Executiva passiva amb la intolerància i persecucions internes, i refractària amb plantejaments de democratització de l’organització, i sobretot les decisions preses en relació al cicle electoral, contradictòries amb els documents aprovats a la darrere assemblea, han esgotat qualsevol possibilitat de fer política transformadora dins d’EUPV. Esquerra Unida ja no és una eina de transformació social en mans de la gent, i menys de la seua militància, i els seus projectes de futur quedaran en no res, si ja no són res. Encara que les sigles romandran la resta de la legislatura és clar, és el tresor que alguns volen disputar encara, i les persones que estan a les institucions sota eixes candidatures han de continuar la seua tasca de representació, l’ampla desafecció es evident, la absència de projecte autònom és un fet, i cal afegir una terrible sectarització externa i interna, i tot plegat és una negació sencera del projecte inicial.

Ja no hi ha espai a EUPV -mai millor dit- per a les persones dels moviments socials que no tenen interessos orgànics personals.

1) El temps perdut. La fallida va començar fa temps. La contradicció entre la institució i el carrer, va tenir en el 15M la darrera advertència per una organització desconnectada ja dels espais de resistència, en el sentit de saber compartir diferents cultures, i fins i tot, fent d’aquests espais llocs de renovació de la pròpia organització. Més bé, va ser sempre refractària. El 15M no reconeixia a EUPV com a eina, i EUPV va actuar amb moltes reticències davant un moviment del que van participar activament la militància anònima d’EUPV. La negativa a obrir l’organització, a compartir les seues candidatures electorals, a buscar fórmules noves més participatives de funcionament, i també a buscar una nova imatge, amb portaveus plurals o una coordinació paritària allunyada de la vella imatge personalista de secretari general, tot això ha anat bloquejant, i envellint, burocratitzant... Tot això va fer-nos perdre les oportunitats que el cicle de mobilitzacions contra la crisi va oferir, malbaratant voluntats, intel·ligències i obrir espai a d’altres iniciatives, diferents, competitives o no però a banda d’EUPV.

2) Les errades definitives. Desprès d’anys de lluites unitàries contra l’austericidi, plantejar la política electoral en una guerra de posicions amb Podemos i Compromís a nivell local i de país, o plantejar una Unitat Popular teledirigida, com a resposta a l’acord Compromís-Podemos, i fer dependre la negociació a la interpretació de la coordinadora dels missatges de WhatsApp remesos des de Madrid, són coses que denoten una desorientació manifesta, i una incapacitat per atendre allò aprovat en assemblees i que a més a més era al carrer. I el més greu, la mancança d’un projecte autònom de Madrid.

En la memòria de la militància ha quedat gravat, els impediments centralistes per fer convergències locals, així com, les lluites intestines esgotadores, que fan impossible cap refundació o regeneració del projecte, ja que encara que la gent pot canviar, això no significa que se deixen d’assumir responsabilitats, que és el que està passant a hores d’ara.

La assemblea de juny està dissenyada per la confusió i l’autoengany. La democràcia i el debat real han desaparegut i estan substituint-se per un sainet participatiu que amaga un debat autènticament democràtic i de balanços rigorosos. La contumàcia de la coordinadora en mantenir-se després de la desfeta de les locals i autonòmiques, així com l’espantada després de les estatals, juntament al corrent d’estalinització importat a EUPV per l’actual direcció del PCPV, fan de l’organització un lloc inhòspit per fer política, i menys transformadora.

3) El que tenim per davant. El bipartidisme està ferit però no mort, la qual cosa deixa moltíssima tasca pendent, i allò veritablement preocupant és que si EUPV sofreix un procés de descomposició irrecuperable, tampoc hi ha alternatives realment satisfactòries al seus costats. Així Podemos que ha representat millor que ningú al 15M, i encarna la seua segona edat, però ni arreplega la totalitat de les forces populars, ni gaudeix d’un projecte organitzatiu adient per la participació continuada i el pluralisme democràtic. La “màquina de guerra electoral” és manté com una contradictòria amenaça pel moviment que la va sustentar. Per altra banda Compromís és un projecte de política professional, conscientment allunyat de les possibilitats de participació i que està esgotant el seu temps com projecte alternatiu. El pas pels governs i el aïllament de la participació el convertirà en partit cada cop més convencional que cap interès por significar.

Nosaltres, en un moment en que Syriza i del PT recorden els pecats de l’institucionalisme i les limitacions de estratègies de transformació social institucionals i distanciades de uns MMSS forts i codecisoris, seguim creient que cal treballar per desenvolupar, més enllà de candidatures unitàries, una estratègia autèntica d’unitat popular, davant l’actual fase històrica de fallida del projecte socialdemòcrata com a drenatge del capitalisme, però cal anar des de baix, amb experiències menudes, de coordinació i col·laboració en lluites i projectes locals principalment.

Construir en comú i des de baix, l’esquerra política i social. Replegant les sinèrgies locals, però sobretot, les sinèrgies unitàries com als desnonaments, la defensa de la sanitat, el moviment per l’ensenyament públic, la dependència, els feminismes, l’antimilitarisme, l’ecologisme, ... que aporten un nou model social i ara davant un govern a la valenciana, estan veient en primera persona les contradiccions.

O en altres paraules, que no deixar governar a la dreta política i social, en res significa complir amb els projectes col·lectius pels drets socials, i que a més, està malauradament provocant una desmobilització generalitzada de totes les lluites unitàries a arreu del país.

L’Espai Alternatiu considera que cal transcendir el projecte d’EUPV com a unitat popular si volem aquesta unitat. Els projectes locals de convergència a tot el País, són el camí. En ell mos trobarém, caminant...

València 22 d’abril de 2016

...........................................

(Traducción al castellano)

Declaración del Espacio Alternativo referente al momento de EUPV

Durante bastantes años el Espacio Alternativo ha participado a su manera en EUPV, nunca hemos querido ser una corriente organizada en el seno de EUPV, tampoco una facción, no nos ha preocupado seleccionar recursos humanos para confeccionar listas electorales y desplegar así, cuotas y ramificaciones de poder, y menos todavía practicar el nepotismo ni hacer de sostén de vidas laborales: practicas todas ellas alejadas de las capas populares i de la clase trabajadora; otros no pueden decir lo mismo. La realidad ha sido que, aunque una parte de nosotros y nosotras no participábamos en EUPV, de una forma u otra había una colaboración. Pero ello ya no es posible, ha llegado el momento de dejar de asociar el nombre de Espacio Alternativo con EUPV, definitivamente. El Espacio Alternativo ha decidido abandonar EUPV.

En los últimos años una comisión ejecutiva pasiva con la intolerancia i las persecuciones internas, y refractaria con planteamientos de democratización de la organización, y sobre todo las decisiones tomadas en relación al ciclo electoral, contradictorias con los documentos aprobados en la última asamblea, han agotado cualquier posibilidad de hacer política transformadora dentro de EUPV. Esquerra Unida ya no es una herramienta de transformación social en manos de la gente, y menos de su militancia, sus proyectos de futuro quedarán en nada, si es que acaso ya no son nada. A pesar que las siglas continúen en pie el resto de la legislatura, de hecho son el tesoro que algún@s quieren disputar todavía, y las personas que están en las instituciones bajo esas siglas han de continuar su tarea de representación, no obstante la amplia desafección es evidente, la ausencia de proyecto autónomo es un hecho, a lo que hay que añadir una terrible sectarización externa e interna. Todo junto es una negación completa del proyecto inicial.

Ya no hay espacio a EUPV, nunca mejor dicho, para las personas de los movimientos sociales que no tienen intereses orgánicos personales.

1) El tiempo perdido. La quiebra empezó hace tiempo. La contradicción entre la institución y la calle tuvo en el 15M la última advertencia para una organización ya desconectada de los espacios de resistencia, en el sentido de saber compartir diferentes culturas e incluso de hacer de estos espacios lugares de renovación de la propia organización. Más bien fue siempre refractaria. El 15M no reconocía a EUPV como herramienta, y EUPV actuó con muchas reticencias ante un movimiento del que participó activamente la militancia anónima de Esquerra Unida. La negativa a abrir la organización, a compartir sus candidaturas electorales, a buscar fórmulas nuevas más participativas de funcionamiento, con portavoces plurales o una coordinación paritaria alejada de la vieja imagen personalista del Secretario General, todo ello ha ido bloqueando, envejeciendo, burocratizando… Ello nos hizo perder las oportunidades que el ciclo de movilizaciones contra la crisis ofreció, malbaratando voluntades y de abrir espacio a otras alternativas diferentes competitivas o no.

2) Los errores definitivos. Después de años de luchas unitarias contra el austericidio, plantear la política electoral en una guerra de posiciones con Podemos y Compromís a escala local y de País, o plantear una Unidad Popular teledirigida como respuesta al acuerdo Compromís-Podemos, y hacer depender la negociación de la interpretación de la Coordinadora de mensajes de WhatsApp remitidos desde Madrid, son cosas que denotan una desorientación manifiesta, y una incapacidad manifiesta para atender a lo aprobado en las asambleas que además estaba en la calle .Y lo más grave, la falta de un proyecto autónomo de Madrid.

En la memoria de la militancia ha quedado gravado los impedimentos centralistas para hacer convergencias locales, así como las luchas intestinas agotadoras que imposibilitan la refundación o regeneración del proyecto, ya que aunque la gente pueda cambiar eso no significa que se dejen de asumir responsabilidades que es lo que está pasando en estos momentos. La asamblea de junio está diseñada para la confusión y el autoengaño. La democracia y el debate real han desaparecido se están substituyendo por un sainete participativo que aparta un debate auténticamente democrático y con balances rigurosos. La contumacia de la coordinadora en mantenerse en el cargo después de la derrota electoral de las locales y autonómicas así como su espantada después de las estatales, junto con la corriente de estalinización importada a EUPV por la actual dirección del PCPV, hacen de EUPV un lugar inhóspito para hacer política y menos transformadora.

3) Lo que tenemos por delante. El bipartidismo está herido pero no muerto lo que nos deja mucho trabajo pendiente, y lo verdaderamente preocupante es que si EUPV sufre un proceso de descomposición irrecuperable tampoco hay alternativas realmente satisfactorias a su lado. Así, Podemos que ha representado mejor que nadie al 15M, y encarna su segunda edad, no recoge la totalidad de las fuerzas populares, ni goza de un proyecto organizativo adecuado para la participación continua y el pluralismo democrático. La “máquina de guerra electoral” se mantiene como una contradictoria amenaza para el movimiento que la sustentó. De otro lado, Compromís es un proyecto de política profesional conscientemente alejado de las posibilidades de participación y que está agotando su tiempo como proyecto alternativo. El paso por los gobiernos y el aislamiento de la participación lo convertirá en un partido cada vez más convencional que ningún interés puede tener.

Nosotros y nosotras, en un momento en que Syriza y el PT recuerdan los pecados del institucionalismo y las limitaciones de las estrategias de transformación social institucionales y distanciadas de unos MMSS fuertes y codecisorios, seguimos creyendo que hemos de trabajar en el desarrollo, más allá de candidaturas unitarias, de una estrategia autentica de unidad popular, ante la actual fase histórica de quiebra del proyecto socialdemócrata como drenaje del capitalismo, pero hay que ir desde abajo, con experiencias pequeñas, de coordinación y colaboración en luchas y proyectos locales principalmente. Construir en Común y desde abajo la izquierda política y social. Recogiendo las sinergias locales pero sobre todo las sinergias unitarias como los desahucios, la defensa de la sanidad, el movimiento por la enseñanza pública, la dependencia, los feminismos, el antimilitarismo, el ecologismo,… que aporten un nuevo modelo social y ahora ante un gobierno a la valenciana , estamos viendo en primera persona las contradicciones.

O en otras palabras, no dejar gobernar a la derecha política y social, no significa cumplir con los proyectos colectivos por los derechos sociales lo que además desgraciadamente está provocando una desmovilización generalizada en todas las luchas unitarias a lo largo del País.

El Espacio Alternativo considera que hay que trascender el proyecto de EUPV como unidad popular si queremos esta unidad. Los proyectos de convergencia locales por todo el País son el camino. En él nos encontraremos, caminando...

Valencia 22 de abril de 2016



 
7 de juny
Mano Negra & Manu Chao - Sidi Hbibi (Live) Bayonne (France) 2008 More than a concert... in a big venue or an intimate dive, the equation is sure to be the same: Manu Chao are an explosive cocktail an explosion of joy.

concepció&disseny: miquel garcia "esranxer@yahoo.es"