logo_mrg

 

 
divendres 11 de setembre de 2009
repensar l’economia
Cap a una economia ecològica
Joan Martinez Alier

Una de les idees essencials de l’ecologisme és caminar cap a una economia ecològica en una societat solidaria.

La dreta neoliberal ho deixa tot al mercat, la socialdemocràcia keynesiana subordina la redistribució al creixement, diu a tothom: una mica de paciència, que amb creixement, hi haurà feina i benestar universal al món. Però el creixement econòmic ensopega amb els límits dels ecosistemes. Brundtland, líder socialdemòcrata, va recomanar, en l’informe que duu el seu nom, un creixement anual d’un 3%, al sud i al nord. En les economies riques, això és inviable a la llarga. Cal canviar els estils de vida. Aquest conflicte entre economia i ecologia no es pot resoldre únicament amb retòrica: ni el "creixement sostenible" del qual parla el Tractat de Maastricht, ni el "desenvolupament sostenible" de la Comissió Brundtland són conceptes clars, i no parlem del "desenvolupament sostingut" o fins i tot del "creixement sostingut", termes que fan servir alguns dels qui voldrien tocar música ecologista d’oïda, sense haver après ni les notes ni la lletra de la cançó.

Cal rebutjar aquestes formulacions ambigües o beneites i proposar la formulació: "economia ecològica".

Es pot argumentar que l’expressió "desenvolupament sostenible" és acceptable, perquè "desenvolupament" no és pas sinònim de "creixement", pot significar canvi. D’aquesta manera, un nen o una nena creix i es desenvolupa fins a setze o divuit anys; alhora, creix físicament i es desenvolupa en adquirir noves habilitats, i continuarà el seu desenvolupament encara que deixi de créixer, si aprèn coses noves i té no ves experiències. Tanmateix, l’informe Brundtland, com que es refereix a un desenvolupament econòmic ecològicament sostenible, fa servir la paraula desenvolupament en el sentit de creixement econòmic (com, d’altra banda, és força habitual), i entra, doncs, en contradicció, ja que el creixement econòmic de les economies riques no és ecològicament sostenible. A més, la mateixa paraula "sustentabilitat" remet a la noció biologitzant de "capacitat de sustentació": de quin territori? del planeta terra en general o d’estats concrets? de l’espècie humana solament o d’altres espècies també? amb quins nivells de consum? Aquests temes polítics de l’ecologia humana no s’han d’amagar darrera d’expressions com "sustentabilitat" o "capacitat de sustentació".

Principis de l’economia ecològica

Que és l’economia ecològica? És una economia que fa servir els recursos renovables (aigua, pesca, llenya i fusta, producció agrícola) amb un ritme que no ultrapassi la seva taxa de renovació, i que utilitza els recursos exhauribles (petroli, per exemple) amb un ritme no superior al de la seva substitució per recursos renovables (energia fotovoltaica, per exemple). Una economia ecològica conserva, també, la diversitat biològica, tant silvestre com agrícola.

Una economia ecològica és una economia que genera residus només en la quantitat que l’ecosistema els pot assimilar o reciclar. Hi ha residus (els nuclears, o els dels CFC) que no són neutralitzables pels ecosistemes; d’altres només ho són en part. Per exemple, una petita emissió de diòxid de sofre en una central tèrmica gairebé no afecta l’ambient, però una emissió major produeix pluja àcida. Per exemple, l’emissió de diòxid de carboni de moltes persones cap dins de la capacitat ambiental de reciclatge a través de nova vegetació o per absorció als oceans, però els ciutadans europeus i nordamericans produïm emissions molt per sobre de la part que ens toca d’aquesta capacitat d’assimilació i reciclatge del planeta Terra. Cal que disminueixin aquestes emissions.

Ara bé, encara que aquests principis siguin clars i tinguin la virtut de proporcionar un contrast enorme amb l’economia actual, cal dir que esbrinar l’estoc actual de peixos (per exemple) i la seva taxa de creixement que permetria una "collita" sostenible o esbrinar els límits d’emissió de diòxid de carboni (per exemple) que impedirien un creixement de l’efecte hivernacle, no són tasques que es puguin encarregar únicament a experts amb l’esperança que arribin a consensos clars. Una economia ecològica ha de ser necessàriament una economia polititzada, perquè els límits ecològics a l’economia estan subjectes a debats científico-polítics democràtics.

Equitat amb sustentabilitat

La riquesa d’alguns destrueix l’ambient; també la pobresa excessiva destrueix l’ambient. Els ecologistes propugnem la redistribució de recursos i de la producció en la generació actual, i entre aquesta generació i les següents, però no pensem que de cop i volta es pugui aconseguir una economia sustentable i amb equitat arreu del món, cal avançar cap a ella. Si no hi ha equitat, els conflictes distributius impediran avançar cap a una economia més ecològica, com, de fet, va passar a la Conferencia de Rio de Janeiro.

El paper dels moviments ecologistes

Els economistes parlem d"’externalitats" per descriure els efectes externs al mercat, no valorats als preus. Les contaminacions, per exemple. Tot sovint són els moviments ecologistes, o els qui lluiten per la salut dels ciutadans o els obrers, els qui han obligat o obliguen a "internalitzar" les externalitats amb les seves protestes cíviques o sindicals. Cal donar suport a aquests moviments, que tenen un paper molt important per arribar a una economia més ecològica.

Instruments de l’economia ecològica

Per anar des de l’actual economia del malbaratament i la contaminació cap a una economia ecològica cal que s’apliquin una sèrie de mesures, sense descans, durant uns quants decennis, per anar canviant l’estructura del consum i les tecnologies. El primer que cal fer es fixar objectius successius de reducció d’emissions contaminants i ús de recursos, a través de debats oberts científico-polítics democràtics.

Aquests objectius es poden assolir mitjançant a) prohibicions legals i multes o altres sancions, b) incentius i penalitzacions econòmics, com ara impostos, dipòsits previs (com el que caldria imposar immediatament sobre les ampolles de plàstic), mercats de permisos de contaminació, etc. En els Verds no hi ha cap mena de prejudici contra cap d’aquests instruments de la política ambiental. Per exemple, els Verds europeus fa anys que proposen un impost ecològic, sobre l’ús d’energies no renovables. Hi hauria d’haver, també, un impost sobre l’extracció de materials de construcció de les pedreres. Per mitja d’aquests instruments, l’economia s’aniria guiant cap a una dimensió ecològica.

Política ambiental acordada

Tot sovint, l’administració pública, en lloc de col·locar impostos ecològics o instruir mercats de llicencies d’emissió de contaminants, o imposar dipòsits previs, o confiar en el sistema de normes i multes, opta per realitzar acords directes amb sectors de productors per a reduir les contaminacions per mitja de l’acord i la subvenció. Això s’aplica, sobretot, en el terreny dels residus i les contaminacions industrials, però s’hauria d’aplicar, també, a l’agricultura orgànica i als recuperadors de residus sòlids urbans.

També caldria aplicar els acords al terreny del consum. Es tracta de canviar els estils de vida per arribar a una economia més ecològica. Per tant, l’administració pública, en els seus diferents nivells, donarà suport a grups de consumidors que estan disposats a canviar els seus estils de vida, o que ja els han canviat però que continuen sent molt minoritaris. Els Amics de la Bici, els possibles Amics de l’Energia Solar, els Amics de la Rehabilitació d’Habitatges Rurals i Urbans (encara que siguin "okupes"), les Cooperatives de Consumidors de Productes Ecològics, podrien ser ajudats en les seves actuacions, cosa que potser contribuiria, en alguns casos, a disminuir la desocupació. Actualment, l’administració pública finança la propaganda contra el tabac (encara que, alhora, permet la propaganda a favor del tabac). En canvi, cap organització no es pot pagar campanyes de publicitat antiautomòbil o a favor d’una dieta vegetariana que puguin competir amb Volkswagen o MacDonald. Deixar de consumir dóna poc "valor afegit" que permeti finançar anuncis. Però deixar de consumir segons quins productes sovint reporta externalitats positives per a l’economia, no recollides en el sistema de comptabilitat habitual. Així, la política ambiental podria donar suport a grups de consumidors els estils de vida dels quals avancin ja un futur més ecològic i arribar a acords amb ells per fomentar les seves practiques i la seva tasca de publicitat.

Canvi de l’estructura de la despesa pública

Algunes partides de la despesa pública s’haurien de reduir molt (militars, per exemple), i també hauria de disminuir la pressió fiscal sobre rendes baixes i sobre els productes de l’agricultura orgànica, i productes ecològics en general. La rehabilitació d’habitatges rurals i urbans per fer-los ecològics i duradors s’hauria de subvencionar.

La despesa pública (que no hauria d’augmentar respecte de la proporció actual) cal que sigui més gran en els municipis i les comunitats autònomes i més petita en l’Estat i a Brussel·les. Les comunitats autònomes haurien de poder imposar una fiscalitat ecològica i rebaixar simultàniament altres impostos (sobre rendes baixes i productes ecològics), per mitja de la instauració d’un règim de molt més gran autonomia fiscal o de concert.

Substituir la comptabilitat macroeconòmica

Els Verds alemanys ja fa anys que van demanar al Parlament alemany que la comptabilitat macroeconomia (és a dir, el càlcul del PIB o del PNB) fos substituïda o corregida, i que el debat polític basat en les magnituds macroeconòmiques donés pas a un debat d’economia ecològica. Per a tothom (menys per als ministres) és evident que les magnituds macroeconòmiques (el PIB, el PNB, etc.) tot sovint sumen el que haurien de restar. Una economia ecològica i social hauria d’introduir en el debat polític altres indicadors, no de manera subsidiària, sinó com a criteris essencials. No pot ser que l’economia vagi bé si la gent esta malament (desocupats, accidentats), i si l’ecologia va malament. La destrucció de vides, paisatges, les angoixes dels contaminats o contaminables, dels qui no troben feina, dels qui no tenen casa per culpa de l’especulació urbana, la pèrdua irreversible de diversitat biològica, són magnituds més importants que no pas el PIB o el PNB.

Els danys produïts pel trànsit motoritzat

El predomini de l’automòbil privat causa molts danys diversos: incomoditat als vianants a les ciutats, contaminació atmosfèrica (particularment de NO2), invasió d’espais verds. A més, els automòbils i les motocicletes contribueixen a la mort o incapacitat física de molts ciutadans cada any. Aquestes externalitats negatives no estan recollides en els preus del mercat.

Les primes d’assegurances que paguen els automobilistes són massa baixes, en comparació amb els danys causats per aquest instrument de la nostra civilització. Ara hi ha el pla del govern d’impedir que els jutges determinin les indemnitzacions que creguin oportunes. La nostra proposta és que els jutges tinguin aquesta llibertat i que no es permeti a la indústria de l’automòbil i a les companyies d’assegurances escaparse de les seves responsabilitats. A més, cal imposar un límit de velocitat en autopistes i carreteres considerablement inferior a l’actual, per tal de disminuir els accidents i també la despesa de combustible.

Un altre exemple: la recuperació i el reciclatge de residus sòlids urbans

La producció de brossa augmenta moltíssim, ens trobem ja en el nivell més que "civilitzat" d’un quilogram/persona/dia. El contingut d’aquesta brossa, amb una fracció orgànica decreixent, és difícilment reciclable. En el millor dels casos, allò reciclable només assoleix un 60%. A la practica, les escombraries es llencen en abocadors o es cremen (en incineradores que poden produir dioxines i furans). Estem a favor d’una política de prevenció i reducció de residus, que elimini immediatament el sobreembalatge als supermercats. On calgui reciclar, estem per la subvenció a grups ecologistes que vulguin dedicar-se a aquesta feina benemèrita que combina la lluita per l’ambient amb la lluita contra l’exclusió social i que estalvia a la comunitat i a les generacions futures moltes "externalitats" negatives, el valor de les quals no entra en les comptabilitats habituals.

Combatre la desocupació canviant l’estructura de l’economia

Actualment els conflictes entre el capital i el treball i molts altres conflictes distributius se sublimen amb la doctrina del creixement econòmic; es predica el pacte social per sortir de la crisi i recuperar el camí (o l’autopista) del creixement econòmic, en lloc d’insistir en el canvi d’estructura de l’economia. Per obtenir una economia més ecològica, cal donar joc a altres actors socials: grups ecologistes, grups de consumidors de productes ecològics, grups de productors ecològics. Cal que alguns sindicats deixin de voler monopolitzar corporativament les eventuals negociacions d’un pacte social (que, d’altra banda, si ens atenim a l’experiència des del Pacte de la Moncloa del 1977 fins a l’últim pacte social el 1985, no sol ser favorable als interessos obrers). Els sindicats haurien de vincular les reivindicacions salarials i de feina a la consecució d’una economia més ecològica: fa falta un pla per a l’ocupació i per a la reestructuració ecològica.

Cal aprofitar l’actual crisi econòmica per donar, d’una vegada per totes, la remuneració que tot cuitada i ciutadana es mereixen independentment de la recerca angoixosa de feina. L’atur no pot ni ha de ser combatut per mitja del creixement econòmic habitual. Si la productivitat creix a un 2% anual (la productivitat és el quocient entre producció i nombre de persones que treballen) llavors, per tal que l’atur no augmenti, i amb una població activa estable, la producció ha d’augmentar també al 2% anual. S’estable ix una cursa infernal cap a l’exhauriment de recursos i l’augment de la contaminació. No es tracta de créixer, sinó de canviar l’economia, donant impuls a sectors que ofereixen feina sense destruir recursos. La nova fiscalitat ecològica es podria dedicar, en part, per a rebaixar les carregues socials als qui treballen en sectors alhora ecològics i intensius en feina. Per exemple, una menor indústria de l’automòbil privat, un menor sector de construcció de nous habitatges en sol agrícola (i un major sector de rehabilitació d’habitatges rurals i urbans), més feina en empreses autogestionades del sector educatiu, en les energies alternatives, en l’agricultura orgànica, en el transport públic, en la restauració de zones naturals danyades, en la recuperació i el reciclatge de residus sòlids urbans, etc. Alhora, l’atur es pot reduir una mica en reduir l’horari de treball en algunes activitats.

Els interessos del capital

Un tipus d’interès alt (en termes reals, un cop descomptada la inflació) només es pot pagar si s’explota els treballadors i/o els deutes i/o la natura. Un tipus alt d’interès implica donar poc valor al futur i és, per tant, una amenaça per a la conservació de la natura. Però, normalment, la petició que els interessos baixin no es fa per protegir la natura, sinó per estimular l’economia, és a dir, perquè creixi la inversió (en el que sigui) i es redueixi la desocupació. Els Verds pensem que avui dia la desocupació ha de ser atacada directament amb mesures que siguin alhora ecològiques i intensives en feina: agricultura orgànica, energies alternatives, rehabilitació d’habitatges, etc. Si els tipus d’interès baixen (i nosaltres estem en contra dels tipus d’interès alts), llavors cal que hi hagi un segon filtre (per exemple, avaluacions d’impacte ambiental rigoroses i apropiades a molts supòsits) per evitar una onada d’inversions que puguin causar danys ambientals. Cal, doncs, que canviem el llenguatge amb el qual es discuteix el tipus d’interès i relacionar-lo amb l’ecologia i no sols amb l’estímul o el desestímul a la inversió (i menys encara amb l’abstracció o la repulsió de capitals estrangers a curt termini).

Comerç i medi ambient: davant les negociacions del GATT I el lliure comerç de l’Europa occidental

Què cal entendre per conceptes com "dumping ecològic", "intercanvi ecològicament desigual" i "deute ecològic", introduïts recentment?

El GATT (que és un acord general sobre aranzels i comerç) ha argumentat equívocament que el lliure comerç és bo per a l’ambient, perquè estimula el creixement econòmic, cosa que proporciona diners per a "netejar" l’ambient. Hi ha alguna relació entre el creixement econòmic i l’ambient net: per exemple, la contaminació per diòxid de sofre disminueix en els països rics. Però també hi ha molts casos contraris: com més rics, més brossa domestica i industrial, més energia nuclear, més emissions de diòxid de carboni.

Oblidem, doncs, l’argument que el comerç estimula el creixement econòmic. Vegem els arguments ecològics directes contra el creixement del comerç. En primer lloc, el cost ecològic del transport: per exemple, la reacció social a Àustria i Suïssa contra les externalitats causades per l’increment de trànsit a la CE, amb transports tan absurds com el de camions de tomàquets holandesos cap al sud.

En segon lloc, el dumping ecològic, és a dir, el comerç es fa amb preus que no inclouen els costos ecològics. Certament és difícil, per no dir impossible, incloure en els preus els costos ecològics exactes. Quant val un kilowatt-hora nuclear si tenim en compte els efectes negatius del plutoni d’aquí a 24.000 anys? I, tanmateix, els costos ecològics existeixen. Vegem-ne alguns exemples:

* Les exportacions d’electricitat de Franca, ara liberalitzades a la CE, no inclouen els costos actuals i futurs de l’energia nuclear. Cal que siguin prohibides.

* Els preus de les exportacions de gas d’Argèlia i de Rússia cap a la CE no inclouen els costos de les emissions d’òxids de nitrogen, etc. i infravaloren la futura demanda d’energia.

* Les exportacions agrícoles i ramaderes dels Estats Units (i d’Europa) no inclouen els costos ecològics d’aquesta agricultura i ramaderia intensiva en petroli, destructora de l’ambient. En general, no haurien d’existir.

Aquests exemples demostren que hi ha casos de dumping ecològic tant des dels països rics com des dels pobres. No obstant això, el flux més important de recursos naturals i primeres matèries és del sud al nord. Històricament, en les discussions sobre l’intercanvi desigual han destacat dues qüestions: la feina mal pagada dels pobres comporta que les exportacions dels països pobres siguin barates, i, en segon lloc, hi ha un deteriorament de la relació d’intercanvi (és a dir, cada cop es necessiten més sacs de cafè per comprar un tractor), ja que els mercats de productes agraris d’exportació suporten una major competència. Ara cal afegir-hi la nova noció d’intercanvi ecològicament desigual, del qual neix el deute ecològic, que cada vegada serà reclamat amb més força.

Hem de reconèixer aquest deute ecològic amb el sud. Alhora, hem de reclamar que els mercats del nord s’obrin als productes del sud, però cal que ens oposem als excessos d’un comerç lliure (tant del nord al sud com del sud al nord) que no té en compte els costos ecològics. Més aviat ens pronunciem per una estructura de producció molt més orientada a les necessitats locals, tant dins de les regions europees com arreu del món.

Podem ser favorables a la construcció d’una Europa confederal de pobles i regions, i no som contraris a la llibertat de comerç dins d’ella, sempre que els costos ecològics siguin degudament tinguts en compte. La llibertat de comerç exigirà en el futur, potser, una única moneda, o bé paritats fixes, ja que les devaluacions equivalen a imposar barreres aranzelàries. De tota manera, l’intent fracassat del Tractat de Maastricht era acabar la casa europea per la teulada monetària, i el govern espanyol del PSOE va fer servir les condicions de convergència econòmica en el camí previst cap a la moneda única per intentar esclafar els sindicats. Abans que no pas aquesta teulada, cal posar a Europa molts maons en les seves parets polítiques democràtiques, cal donar molt més protagonisme polític al Parlament europeu, a les regions europees, i menys a l’executiu europeu, als governs dels estats europeus i als interessos econòmics.



 
7 d'abril
ENTREVISTESANTINUCLEARS AMB PEDRO DOMÍNGUEZ (RIBERA EN BICI) 18/05/17
Seguim amb la sèrie d’entrevistes antinuclears. Avui parlem amb Pedro Domínguez, company de La Ribera en bici - Ecologistes en acció, membre de Tanquem Cofrents, professor de secundària, escriptor i (...)

3 d'abril
Villares, R. - Bahamonde , A. El Capital en su contexto, El mundo contemporáneo. Siglos XIX Y XX (audiolibro mp3) 25 enero, 2013
capítulo a capítulo, del libro de los profesores Ramón Villares y Angel Bahamonde, El mundo contemporáneo. Siglos XIX Y XX (Editorial Taurus, Madrid, 2009). (...)

3 d'abril
Una aproximación a la teoría laboral del valor (valor-trabajo)
Jorge Negro Asensio Audio: https://youtu.be/zwE4rX-goXU https://www.youtube.com/watch?v=q_oS-yd8Y0w texto: https://drive.google.com/file/d/0B93D...

concepció&disseny: miquel garcia "esranxer@yahoo.es"