logo_mrg

 

 
dimecres 30 de març de 2011
NO A LA GUERRA
LIBIA
per Xavier Joanpere, que va ser portaveu del moviment No a la guerra durant la guerra d’Irak.

L’any 1969, mentre el rei Idris estava de vacances a Turquia, la fracció més progressista de l’exèrcit libi va fer un cop d’estat i va arribar al govern de l’antiga colònia europea. En aquelles terres hi havien combatut els soldats de Rommel contra els homes de Montgomery, mentre els nadius miraven de lluny les guerres que els eren importades d’Europa.

Aquell 1 de setembre de 1969 al front del cop d’Estat hi havia un coronel jove anomenat Muammar al-Gaddafi. Aquest admirador de Nasser aviat va simpatitzar amb les idees del panarabisme i va fundar la Jamahiriya com a model de govern.

En l’ordre intern, i com a primeres mesures, va nacionalitzar la banca, va treure del territori les bases dels anglesos i americans i va confiscar els béns dels jueus i italians que havien marxat del país. Per tot això, el bloc capitalista molt aviat va veure Líbia com un enemic dels seus interessos i va començar a conspirar contra Gaddafi.

L’any 1973 Líbia va impulsar l’OPEP amb la intenció que fossin els països productors de petroli els que posessin el preu al cru i no les grans corporacions estrangeres que es desentenien de les necessitats i orientacions dels països productors. De tota manera, els llaços d’amistat amb l’OAP i el seu apropament a la martiritzada Palestina també van posar Gaddafi al punt de mira del Mossad.

L’estrafolària manera que tenia Gaddafi de concebre les relacions internacionals i el seu suposat suport a la insurgència internacional van condecorar Líbia amb l’adjectiu de país terrorista i per tant fora de l’òrbita dels autoanomenats països demòcrates, és a dir fidels a la doctrina nord-americana, al Banc Mundial, al FMI i a l’OCDE.

D’aquella època es recorden els abrandats discursos de Gaddafi contra la política nord-americana i europea i els bombardejos que Ronald Reagan va ordenar contra Trípoli, en què van morir centenars de civils entre els quals hi havia una filla del coronel.

Durant anys es va acusar Líbia de tots els atemptats que es produïen al món, alguns d’ells reconeguts pel propi govern de Gaddafi. El més conegut fou el de l’avió de la Pan Am a la localitat de Lockerbie amb 259 morts, 189 dels quals eren dels EUA. Anys més tard Líbia els va indemnitzar per tal de trencar el bloqueig que li havia imposat l’ONU.

Després d’anys de tibantor amb Europa i els EUA, Gaddafi canvia l’estratègia i refà ponts amb antics governs hostils com els d’Anglaterra, Alemanya, França i fins i tot Estats Units. La necessitat de petroli i d’inversions al nord d’Àfrica provoca reiterades visites al país del Coronel per part de Tony Blair, Gerhard Schröder, Condoleezza Rice, José Luis Rodríguez Zapatero, Silvio Berlusconi etc. Gaddafi retorna aquestes visites, i entre els seus viatges recents hi ha el que va fer a Espanya en què va instal·lar la seva jaima als jardins de la Moncloa. A més a més l’ONU reconeix el canvi d’actitud del libi i durant un període un funcionari del govern libi presideix la comissió dels drets humans a les Nacions Unides.

Gaddafi manté el caràcter socialitzant al seu règim, però deixa invertir capital estranger al seu territori, fins i tot algunes cambres de comerç del nostre país es van interessar pel mercat libi. El Coronel també desvetlla que ha finançat campanyes electorals a alguns aliats europeus com la de Nicolas Sarkozy, a qui compra armes, com també ho fa a Espanya, Regne Unit i Rússia, entre d’altres.

Gaddafi, però, no canvia els mètodes que l’han mantingut al poder durant més de 42 anys i defuig el sistema partidista europeu i les receptes neoliberals. Posa a ple rendiment els pous de petroli i construeix un canal del nord al sud de Líbia amb la finalitat de regar les immenses àrees de desert per obtenir allò que s’ha anomenat sobirania alimentària.

Gaddafi, però, sempre ha estat a l’ull de la CIA, dels serveis secrets francesos, anglesos i del Mossad. I en esclatar les revoletes del nord d’Àfrica, una fracció del seu exèrcit intenta un aixecament contra ell.

Qui hi ha darrere? En un primer moment els revoltats reivindiquen la figura del rei Idris, mentre que Gaddafi acusa Al-Qaeda. Aprofitant l’enrenou, i per sorpresa, l’ONU autoritza una actuació militar que se li ha escapat de les mans en pocs dies.

Alguns dels seus avaladors i subministradors d’armes europeus es converteixen de la nit al dia amb els seus màxims enemics i organitzen una nova croada contra un satanitzat Gaddafi, aquell que fa un mes era el seu aliat al nord d’Àfrica.

El govern de Zapatero i Chacón també volen prendre part en l’escabetxada i sumen les forces armades espanyoles als atacs contra aquell que anomenen el tirà de Trípoli.

Al parlament espanyol, Llamazares es queda sol amb el Bloc Nacionalista Gallec defensant una sortida negociada al conflicte i el cessament de la invasió. Fins i tot ERC i ICV trenquen la seva tradició antimilitarista i donen suport als bombardejos.

Als atacs s’hi han sumat diversos Emirats Àrabs, a més del vist i plau de països com Àrabia Saudita que, com se sap, són països amb una contrastada salut democràtica. Els intel·lectuals del PSOE, utilitzats durant la guerra d’Irak, ara veuen i senten que aquesta guerra és diferent i odien profundament el dictador Gaddafi.

Paral·lelament, organitzacions com Justícia i Pau amb Arcadi Oliveres al davant, l’escriptora Rosa Regàs, cantants com Pedro Guerra, Ismael Serrano o actors com Willy Toledo han aixecat de nou les seves veus contra aquesta nova ingerència occidental.

Catalunya, i concretament les nostres comarques, en poden sortir molt mal parades d’aquestes aventures militars per la proximitat que tenim amb el complex nuclear i petroquímic que, com és sabut, en casos de guerra passen a ser objectius militars de primer ordre. Avui les poblacions de les nostres comarques estan al punt de mira de l’exèrcit libi, ja que nosaltres pertanyem a un estat que ha votat a favor d’aquesta guerra en la qual hi participem amb avions de combat pel fet que el nostre país forma part de l’OTAN.

Si s’apel·la a la defensa de la població civil, s’haurien d’haver fet accions semblants contra l’exèrcit marroquí i israelià per les seves massacres al Sàhara Occidental i a la franja de Gaza. Com a qualsevol altre guerra, la recent creuada contra Gaddafi no aportarà res al panorama polític internacional tan sols el sofriment de la població civil. Per altra banda, la comunitat que combat contra el govern libi no ha proposat cap altre mesura que l’agressió armada.

No s’havia esgotat en cap moment la pressió política i econòmica que podia capgirar la situació, ni en cap moment es varen establir corredors humanitaris per afavorir la sortida de tots aquells treballadors immigrants que vivien al país en qüestió. Líbia, avui, actua de mur de contenció de la immigració que arribaria a Itàlia i Grècia i d’esponja laboral per a països de la zona com Egipte i Tunísia entre d’altres. Aquest fet, juntament amb la inseguretat que representa per a les nostres comarques estar en una guerra d’aquestes característiques, són motius suficients per cridar de nou NO A LA GUERRA.

Però els interessos del nou ordre mundial van en la direcció de sacrificar un alfil al nord d’Àfrica, i si no poden conquerir tot el país, almenys que la nova Líbia demòcrata acabi allí on acaben els pous de petroli, igual com va passar amb el fraccionament d’Irak i la creació de Kuwait, que com tothom sap, és el paradigma de les llibertats i el respecte a les dones, les ideologies i el laïcisme.

El Mediterrani, bressol de tots els blaus, avui torna a veure com la mort passeja vestida d’avió de combat, i de nou encén l’odi entre les dues riberes d’un mar que algun dia serà pont d’unió i no frontera de separació.



 
3 d'abril
Villares, R. - Bahamonde , A. El Capital en su contexto, El mundo contemporáneo. Siglos XIX Y XX (audiolibro mp3) 25 enero, 2013
capítulo a capítulo, del libro de los profesores Ramón Villares y Angel Bahamonde, El mundo contemporáneo. Siglos XIX Y XX (Editorial Taurus, Madrid, 2009). (...)

3 d'abril
Una aproximación a la teoría laboral del valor (valor-trabajo)
Jorge Negro Asensio Audio: https://youtu.be/zwE4rX-goXU https://www.youtube.com/watch?v=q_oS-yd8Y0w texto: https://drive.google.com/file/d/0B93D...

8 de març

concepció&disseny: miquel garcia "esranxer@yahoo.es"